Novetats

Els aires distints s’enduen els mals records i les pitjors prediccions.

Un alè nou. Els ulls més experimentats. Les mans més tosques i el cap menys cot.

Els colors d’altres indrets semblen més vius. I et sents arbre, esgarrapant els núvols ferms i dissipants vers el poderós blau del cel inacabable.

Les llàgrimes són salades, ara ho saps; i la teva vida cada cop ho és més; i l’humor menys magre.

Camines. Pares. Segueixes. Sospires. El recordes…per què. L’oblides…de nou.

Somrius a un desconegut. Camines encara. T’inspires: et ve un vers com pocs n’has fet, però marxa quan estàs obrint la llibreta de les tintes mortes.

Les roselles més vermelles que has vist al teu petit món. Les compares amb cors, i ja tornes a caure en les banalitats. Però d’hora les expulses dels teus laberints cerebrals.

La vida…pots estimar tant l’abstracte vida? Pots sentir-te estimant tant algú que no coneixes? Deus desitjar però no crear-te necessitats. Tant sols necessites viure, viure i viatjar, conèixer-te i conèixer el món.

Saps més que ahir. Molt més que la setmana passada. Saps més de tu; més del terra que trepitges; més de l’aigua que beus. I la mort ja no és preocupant.

Vés fent. No més: fes, i desfés. Planeja per després improvisar.

Memora les seves mans, la seva boca, els seus peus despullats xocant contra la teva cuixa. Però camina.

Plora. Tanca els ulls i sent com les aigües internes se’t generen des del més enllà que ets tu mateixa, el teu endins que poc a poc se’t presenta més clar.

Crida. Calla. Riu. Riu molt.

Cavalca. Seu. Riu. Riu molt més.

El traca-traca del tren més relaxant que has viscut al teu petit món. Un món petit, sí, però d’horitzons il·limitats, tal il·lusions.

Busca l’espurna. Es farà el foc de l’acomiadament de les angoixes. Es farà.

No rebutgis les conviccions, els ideals, els principis. Tolera. I viu. Viu. I viu.