Night Time - The xx

You mean that much to me,
and it's hard to show.
Gets hectic inside of me when you go.
Can I confess these things to you...
well I don't know.
Embedded in my chest,
and it hurts to hold.

And I couldn't spill my heart.
My eyes gleam looking in from the dark.
I walk out in stormy weather.
Hope my words keep us together.
Steady walking but bound to trip,
should release but just tighten my grip.

Night time, sympathize...
I've been working on white lies,
so I'll tell the truth,
I'll give it up to you,
and when the day come

it will have all been fun.
We'll talk about it soon...

http://www.youtube.com/watch?v=dtxwvhNYqtg

Irradiación

Es cuando te miro y observo que me parece que la sangre me mana: que la tierra se abre y me absorbe hacia sí y me aplasta el pecho y hace que me reviente el corazón. Y entonces la sangre me mana.

Es cuando me bebo tu saliva que me parece que se me deshace la lengua: que soy un náufrago sin agua y la sed ahuyenta mi raciocinio y así bebo del mar salado.  Y entonces se me deshace la lengua.

Es cuando me penetras que me parece que me explota la garganta: que no hay mundo más allá de la órbita de la cama y que ésta vibra hasta que se corren mis entrañas. Y entonces me explota la garganta.

Es cuando no te tengo que me parece que pierdo el norte: que el cielo me acoge y me sacude y me metamorfoseo en nube gris cargada de lluvia y llevada por el viento.  Y entonces pierdo el norte. 

QuéQuiénCómoDóndeCuándo

Qué escribiré en esta oscura noche,

cuando las luces se atenúen y parezca que la vida muere.

Qué buscaré en el mañana que viene

si las ilusiones del futuro parece que sólo me mienten

narrándome escenas de tristezas carentes.

Quién abrirá los mantos de humo del abstracto éter

y, rebelde, sanará los pulmones sociales drásticamente.

Quién pringará mis sábanas de sudores sinceros y ardientes

si el amor hoy no es más que sexo gestado en bares de alterne

que busca ya no los besos sino el espeso semen.

Cómo me arrancaré esta angustia absorbente

que me ahoga en mí misma, ya sin fe que me inquiete.

Cómo convenceré a aquellos vientos fuertes

de que me aniden en su cauce transparente

y me lleven lejos, donde nadie pueda verme.

Dónde engarzaré esta parte de niña que aún teme

que su realidad sólo sea lo que tiene enfrente.

Dónde pintaré con un intenso esperanza, verde,

las ansias de escapar de este mundo de cementos y arcenes

que a veces colapsa de forma absoluta mi mente.

Cuándo sollozaré sin sentirme como tragando aguardiente,

desprotegida de esta cruel humanidad, y tan leve.

Cuándo moraré por fin bajo la tierra inerte,

convirtiéndome en su abono, yacente,

y siendo mi único techo el energético césped.

 

E5

Somos proyectos sin pulir de la muerte que nos espera

y reflejos caducos de la vida que ya pasó.

Novetats

Els aires distints s’enduen els mals records i les pitjors prediccions.

Un alè nou. Els ulls més experimentats. Les mans més tosques i el cap menys cot.

Els colors d’altres indrets semblen més vius. I et sents arbre, esgarrapant els núvols ferms i dissipants vers el poderós blau del cel inacabable.

Les llàgrimes són salades, ara ho saps; i la teva vida cada cop ho és més; i l’humor menys magre.

Camines. Pares. Segueixes. Sospires. El recordes…per què. L’oblides…de nou.

Somrius a un desconegut. Camines encara. T’inspires: et ve un vers com pocs n’has fet, però marxa quan estàs obrint la llibreta de les tintes mortes.

Les roselles més vermelles que has vist al teu petit món. Les compares amb cors, i ja tornes a caure en les banalitats. Però d’hora les expulses dels teus laberints cerebrals.

La vida…pots estimar tant l’abstracte vida? Pots sentir-te estimant tant algú que no coneixes? Deus desitjar però no crear-te necessitats. Tant sols necessites viure, viure i viatjar, conèixer-te i conèixer el món.

Saps més que ahir. Molt més que la setmana passada. Saps més de tu; més del terra que trepitges; més de l’aigua que beus. I la mort ja no és preocupant.

Vés fent. No més: fes, i desfés. Planeja per després improvisar.

Memora les seves mans, la seva boca, els seus peus despullats xocant contra la teva cuixa. Però camina.

Plora. Tanca els ulls i sent com les aigües internes se’t generen des del més enllà que ets tu mateixa, el teu endins que poc a poc se’t presenta més clar.

Crida. Calla. Riu. Riu molt.

Cavalca. Seu. Riu. Riu molt més.

El traca-traca del tren més relaxant que has viscut al teu petit món. Un món petit, sí, però d’horitzons il·limitats, tal il·lusions.

Busca l’espurna. Es farà el foc de l’acomiadament de les angoixes. Es farà.

No rebutgis les conviccions, els ideals, els principis. Tolera. I viu. Viu. I viu. 

Firenze...

Firenze desde la Basílica de San Miniato